jueves, 28 de febrero de 2013

T'estimo

M'he passat la vida prenen decisions, la primera que recordo va ser quin ninot d’“action man” volia com a regal, amb 6 anys, i me’n vaig penedir perquè no se li podien moure els braços i es trencava fàcilment. A partir d’aquesta he dubtat molt cada vegada que m’havia de decidir per fer o no alguna cosa, m’he equivocat moltes vegades, l’última que recordo va ser dissabte passat, quan una mala actuació ens va costar el gol del desempat, he comprat roba que no m’agradava, he elegit carreteres que donaven molta volta, m’he equivocat de paraules i de gestos, he malgastat hores en coses que no necessitava, he decidit deixar perdre amistats a les que trobo a faltar... Decisions que m’han costat malestar, llàgrimes, angoixa i frustració, però d’altres que m’alegro d’haver pres per tot allò bo que m’han aportat; la decisió de cursar estudis superiors en l’àmbit de l’esport i el grau universitari d’educació social, que m’han donat l’oportunitat de conèixer gent meravellosa i de viure experiències que ni em plantejava, la decisió de fer el curs de monitor i director i posar-los en pràctica amb l’agrupament que m’ha vist créixer, minyons escoltes i guies St. Nicolau, la decisió d’esforçar-me per somriure fins i tot quan estic trist que em dona seguretat per seguir afrontant cada problema, la decisió de posar-me davant de 200 persones a fer de pallasso i ser rebut amb aplaudiments, i tantes altres decisions que fan que la balança pesi més pel cantó positiu.

I de totes les decisions que he pres i de les que em queden per prendre, la més important i de la que més orgullós estic és la decisió d’oferir-te la rosa de st. Jordi del 2012, una rosa que representava la decisió de voler fer-te feliç i ser feliç al te
u costat per sempre; una decisió de la que no em penediré mai i que em donarà l’oportunitat de seguir decidint, aquest cop per un futur compartit. T’estimo i de l’únic que em penedeixo es de no poder-t’ho dir més vegades.

Gràcies per 10 mesos increïbles, ets la meva vida.

lunes, 20 de febrero de 2012

Porque no sé dejar de hacerlo

No es por amor, no
Es porque no sé dejar de hacerlo
Y te lo dice alguien
Que realmente se lo ha propuesto
Y es que emprendí el vuelo
Pero no encuentro lógica en hacer nada nuevo
Cuando miro el papel de nuevo
Me pregunto "¿Por qué? ¿Por qué vuelvo a hacerlo?"
¿Por qué necesito hablar en un mundo donde nadie va a escuchar?
¿Qué sentido hay? No lo entiendo
Te juro que lo pienso y no lo entiendo
Pero sin darme cuenta vuelvo a estar escribiendo
Y diciéndole al mundo entero aquello que siento
Y el viento, el viento lleva mis palabras tan lejos, tan lejos...
Que parece que mis textos cobran vida por si solos
Atravesando oceanos, como un manto acariciando el globo
Y siento su calor acariciando mi conciencia
Diciéndome que cambiar este mundo será mi empresa
Y pesa, vaya si pesa ese peso en mi espalda
Y trepo como la araña de la canción la tubería una y otra vez
Y me vuelvo a resbalar con la lluvia que cae
No lo puedo evitar, pero vuelvo a trepar
Para decirle al mundo que sí
Que sigo aquí y que no pienso moverme
Que no me rendiré, que si me tropiezo me levantaré
Una, dos, diez y las veces que hagan falta
Que baje Dios y lo vea que de aquí no hay nadie que me mueva
Y ante mi duda durará él también de su propia existencia
Y no habrá sentencia pues no habrá poder superior
Que condene el amor a vivir y mi adicción a escribir
Será el elixir de aquello que sueñan con soñar
Que no paran de aprender a perder y ganar
A reír y a llorar, a jugar y a luchar
Porque somos millones y no nos pueden parar

viernes, 1 de julio de 2011

Compatibles

X i Y porten molt de temps intentant ser compatibles, en alguns moments ho han aconsseguit, però ha estat perque X era més que X i Y era menys que Y, finalment, després de molt de temps han entés que X ha de ser X i prou, i Y ha de ser Y i prou, cadascuna amb les seves peculiaritats, virtuds i idees, i si sent cadascuna tal com és s'entenen bé, hauran aconsseguit ser compatibles.

Ensenyançes d'una vida

Atentament: KH

miércoles, 2 de marzo de 2011

Aniversari

Un mati l'ou de gallina es va trencar, i en van sortir un pollet groc que amb prou feines s'hi veia degut a que encara no havia desenvolupat el sentit de la vista, al cap d'uns dies el pollet ja caminava i observava tot allò nou que tenia al seu voltant, li semblava curiós però alhora avorrit, no veia la diferència entre la seva vida dins de l'ou i dins del galliner, estava envoltat de galls i gallines i no podia sortir d'aquell recinte delimitat per reixes.

De tant en tant parlava amb un ànec que hi havia a l'altre cantó de la gavià, s'hi havia fet amic, conversaven sobre els avantatges i els inconvenients de ser lliure, el pollet li deia que ell ho tenia fàcil per marxar, si volia podia engegar a volar lluny i veure coses noves, en canvi ell s'havia de quedar entre aquelles quatre parets rodejat dels mateixos animals i fent sempre la mateixa rutina. L’ànec en canvi no hi estava del tot d'acord, era una mica poruc i li feia por volar per terrenys desconeguts, preferia quedar-se al seu estanc i estar còmode. Els amos de la granja van portar un gall americà al galliner, era un dels millors del mercat i el granger s'havia hipotecat el tractor per comprar-lo, totes les gallines en parlaven i el pollet va agafar curiositat i va anar a conèixer el famós animal. El gall li va parlar de la seva terra, li descrivia Manhattan, Bronx, Brooklyn, Queens i Staten Island, i comentava que Nova York era possiblement la ciutat més apassionant del món on els sense sostre registren les escombraries entre els enormes gratacels i apartaments, la definia com una ciutat especialment romàntica on moltíssims actors i actrius, cantants i artistes feien realitat els seus somnis. El pollet va quedar al•lucinat de les meravelles que el gall li havia explicat sobre aquella ciutat, i ràpidament les hi va explicar al seu amic, l’ànec va veure que al pollet realment li feia moltissima il•lusió visitar aquella ciutat, i tot i que ell era un animal poruc s'armaria de valor i el duria a visitar aquella magnifica terra.

Així va ser com l’ànec va vèncer la seva por a volar, es va carregar al pollet entre les ales i va iniciar el viatge cap a Amèrica, l’ànec va arribar cansadíssim de volar tanta estona, havia agut d'esquivar ràfegues d'ocells que viatjaven en grup en sentit contrari, havia suportat pluja i sol intens, però havia valgut la pena, el pollet estava meravellat del nou paisatge, i tan sols per veure la seva cara de felicitat havia tingut sentit aguantar tots els entrebancs, al cap i a la fi, aquell dia era l'aniversari del pollet.

domingo, 26 de diciembre de 2010

Enseñanzas de una vida: Las piedras


Un experto asesor de empresas en Gestión del Tiempo quiso sorprender a los asistentes a su conferencia.
Sacó de debajo del escritorio un frasco grande de boca ancha. Lo colocó sobre la mesa, junto a una bandeja con piedras del tamaño de un puño y preguntó:
¿Cuantas piedras piensan que caben en el frasco?.
Después de que los asistentes hicieran sus conjeturas, empezó a meter piedras hasta que llenó el frasco. Luego preguntó:
¿Está lleno? Todo el mundo lo miró y asintió. Entonces sacó de debajo de la mesa un cubo con gravilla. Metió parte de la gravilla en el frasco y lo agitó. Las piedrecillas penetraron por los espacios que debajan las piedras grandes. El experto sonrió con ironía y repitió:
¿Está lleno? Esta vez los oyentes dudaron: Tal vez no. ¡Bien!. Y puso en la mesa un cubo con arena que comenzó a volcar en el frasco. La arena se filtraba en los pequeños recovecos que dejaban las piedras y la grava. ¿Está lleno? preguntó de nuevo.
¡No!, exclamaron los asistentes. Bien, dijo, y cogió una jarra de agua de un litro que comenzó a verter en el frasco. El frasco aún no rebosaba. Bueno, ¿qué hemos demostrado?, preguntó.
Un alumno respondió: Que no importa lo llena que esté tu agenda, si lo intentas,siempre puedes hacer que quepan más cosas. ¡No!,concluyó el experto:
lo que esta lección nos enseña es que si no colocas las piedras grandes primero, nunca podrás colocarlas después.
¿Cuales son las grandes piedras en tu vida?. ¿Tus hijos, tus amigos, tus sueños, tu salud, la persona amada?.
Recuerda, ponlas primero. El resto encontrará su lugar.


Atentamente: Kilihush

lunes, 4 de octubre de 2010

¡Si, Virginia, Santa Claus existe!

En mis textos he hablado de diferentes temas, me gusta hacerlo con metáforas, historietas y sobretodo humanizando los sentimientos. Todos mis textos tienen una moraleja aplicable a la propia vida; el siguiente texto no es mío, es de alguien que prefiere esconder su nombre bajo el pseudónimo de “Balrrock” espero que os guste:


En 1897, Virginia, una niña de 8 años escribió a las "Cartas del Director" del periódico "The New York Sun" muy preocupada porque sus amigos le habían comentado que Santa Claus no existía. Su padre le propuso que para salir de dudas lo mejor que podría hacer era preguntarlo al The New York Sun y que si estos contestaban que Santa Claus existía se lo podría creer. La pequeña así lo hizo y el rotativo le respondió con un editorial bajo el título de "Si, Virginia, Santa Claus existe". El famoso editorial decía así:

Virginia,
Tus amiguitos no tienen razón. Han sido víctimas del escepticismo de una época escéptica. Sólo creen lo que pueden ver. Piensa que nada puede existir excepto lo que pueden comprender sus pequeñas mentes. Todas las mentes, Virginia, sean de adulto o de niños, son pequeñas. En nuestro gran universo, el ser humano es un mero insecto, una hormiga en su inteligencia cuando se le compara con el mundo incontable alrededor.

¡Si, Virginia, Santa Claus existe!. Existe tan seguramente como el amor y la generosidad y la devoción existen, y tu sabes que abundan y da a tu vida su mayor belleza y alegría.

¡Ay! Que triste seria el mundo si no existiera Santa Claus! No habría tampoco la fe del niño, ni la poesía ni el romance para hacer tolerable nuestra existencia. La luz eterna que la niñez aporta al mundo se extinguiría.

No creer en Santa Claus! Seria lo mismo que no creer en las hadas. Podrías hacer que tu papá pusiera a hombres para vigilar todas las chimeneas la Nochebuena para agarrarle a Santa, pero aunque no lo vieras bajar por al chimenea, ¿qué probaría eso? Nadie ve a Santa Claus, pero eso no significa que no exista. Las cosas más verdaderas de este mundo son las que no se ven. ¿Has visto acaso a las hadas bailando sobre el césped? Claro que no, pero eso no prueba que no estén allí. Nadie puede concebir ni imaginar todas las maravillas que no se ven en el mundo.
Puedes abrir el sonajero del bebé para ver que hace el ruido adentro, pero hay un velo que cubre el mundo invisible que ni los hombres más fuertes, ni toda la fuerza combinada de los hombres más fuertes que hayan vivido, pueden romper. Sólo la fe, la poesía, el amor, el romance, pueden abrir ese telón para ver e imaginar la belleza sobrenatural y la gloria atrás del. Será real? ¡Ah!, Virginia, nada en este mundo puede ser mas real y más duradero

¿¡No existe Santa!?

Atentamente Balrrock